Entrevista a la pianista Maria Canyigueral

La pianista gironina Maria Canyigueral ha desenvolupat bona part de la seva carrera al Regne Unit. A la Xarxa de Músiques a Catalunya tindrem l'ocasió de sentir-la a Vilafranca del Penedès (28 de gener), Torroella de Montgrí (18 de març), Moià (14 d'abril), Sant Cugat del Vallès (15 d'abril), Tarragona (17 d'abril), Figueres (18 d'abril), La Bisbal d'Empordà (22 d'abril), Banyoles (5 de maig) i Viladecans (6 de maig). L'entrevistem per saber què ens trobarem a les seves actuacions.

Com és que vas decidir interpretar música clàssica?

A l'inici no crec que pugui parlar pròpiament de tria: em vaig trobar creixent al costat de la música clàssica. El primer record que tinc és el piano de cartró que la mare em va dibuixar amb tot detall abans que em compressin un teclat. Em devia agradar prou ja que em recordo tocant-lo... però mai el vaig arribar a fer sonar!

Recordo que en els primers anys, el que més em fascinava era participar als concerts de Nadal com a alumna de l'Escola de Música de la Mercè Casamajor a la Bisbal d'Empordà. En aquell temps, ens ajuntaven amb els 'nens grans', malgrat que alguns d'ells devien tenir més de 20 anys, i quedava embadalida del que sonava. Els petits estàvem a la primera fila cantant, però no podia evitar girar-me per escoltar-los millor. Quan hi penso, m'adono que aquests anys foren més decisius del que podrien semblar ja que em posaren en contacte amb algunes facetes de la música clàssica, i jo sóc del parer que no et pots enamorar del que no coneixes. En tot cas, és als onze anys quan alguna cosa canvia a dins meu i començo a viure la música amb més intensitat i prenc consciència que vull dedicar-li més.

Què sents quan estàs immersa en un recital? Què et passa pel cap?

La música. Intento abstreure'm de tot el que no sigui música. Em centro únicament en recordar totes les notes que cal tocar i com les vull tocar, cosa que, per mi, es tradueix en desvelar el missatge que porta la partitura i que aquest prevalgui per sobre de qualsevol pensament o estat anímic que pugui sobrevenir-me en concert. I, finalment, executar amb la màxima claredat tots els detalls musicals i ressaltar-ne els canvis d'harmonia i colors sonors que, en definitiva, són les eines que tenim els intèrprets per anar dibuixant els caràcters i les diferents emocions que la música porta a dins. Mantenir una actitud 'amorosa' envers la música mentre vaig dissenyant el concert m'ajuda.

Com veus la situació de la música clàssica al nostre país actualment?

L'experiència estètica en si, la relació entre l'intèrpret i el públic, en el fons és molt pura. És sincera i real, i això crec que cap època ho canviarà. I difícilment, per més que millori la tècnica, cap gravació podrà enregistrar la sensació que transmet, en la seva immediatesa i irrepetibilitat, un bon concert.  

Ara bé, avui en dia la música clàssica afronta un repte que no és exclusiu en el nostre país, i aquí penso que tots, organitzadors, institucions culturals, mànagers i els mateixos músics, hi tenim un gran paper a fer. Tenim dues opcions: queixar-nos o bé intentar canviar coses amb iniciativa i agafats de la mà. És evident que hi ha molts motius per desanimar-nos com a músics, però també n'hi ha molts per seguir, i crec que aquests són tan potents que fan oblidar la resta.

Penso que la música clàssica és preciosa i que la fascinació que a mi em desperta també la pot sentir molta altra gent, només es tracta que la coneguin, i aquí connecto amb el que havia dit al principi: no et pots enamorar del que no coneixes. Crec que cal fer més visible la música en el seu estat més pur, en el concert. Perquè, repeteixo, quan l'intèrpret posa a l'escenari tot el que té, la música adquireix quelcom que no queda enregistrat. Els lectors melòmans saben de què parlo; als altres els convido vivament a descobrir-ho; els sorprendrà. I si se'm permet dir: també voldria recomanar perdre la por: és evident que en els grans auditoris s'hi programen propostes exquisides. No obstant això, en escenaris més modestos, i malauradament amb la sala mig plena, pots gaudir d'un concert magnífic. A part, amb el plus de fer-ho en un auditori més íntim: hi ha programes de música clàssica que expressen la seva màxima esplendor en espais més recollits i propers.

De fet no em queixo de veure els grans auditoris plens: vol dir que aquella nit molta gent haurà pogut beneficiar-se del que aporta la música, i això per si sol ja és molt bo. Simplement dic que entre estudiant i 'vaca consagrada' hi ha molts grisos entremig i val la pena que entre tots podem trobar més formes d'explorar plataformes on més propostes tinguin cabuda.

Penso que la clau es troba en intentar ampliar altres cercles musicals, que sigui una disciplina viva més enllà de les programacions consolidades de les grans ciutats i festivals: portar la música clàssica a localitats o a sectors de la societat que potser no estan tan familiaritzats amb ella. I que el producte artístic i l'emissor i receptor d'aquest sempre siguin la prioritat.

El poder que té l'art en general és preciós i sortosament penso que en un moment o altre de la vida tota persona té necessitat d'apropar-s'hi d'una forma o altra. I en aquest punt és allà on hi diposito l'esperança per a tots!

Quina importància creus que tenen els concursos en la carrera d'un jove músic?

Poca, a no ser que en guanyis un de molt prestigiós. I tot i així, no és garantia de res...

Parla'ns de les peces que interpretaràs als concerts de la Xarxa. Per què les has escollit?

El repertori que vaig escollir està encapçalat per l'última composició per piano de Beethoven, les Bagatel·les Op.126. Un recull de sis miniatures que el mateix Beethoven va descriure com "probablement la millor obra que he escrit mai". Són una meravella, m'encanten. Incloc també una obra de Benet Casablancas, Dues pàgines per Granados. De Casablancas, ja porto alguns anys tocant algunes obres seves, i la veritat és que és un compositor que gaudeixo. La primera part conclourà amb l'Allegro de Concert Op.46 de Granados, peça que combina moments de gran bravura amb d'altres d'un lirisme exquisit. Tot això prepara el terreny per a la Fantasia de Schumann, una de les peces més completes i importants de la literatura pianística. És una de les meves obres preferides, ho té tot: crec que abraça tots els sentiments que l'ésser humà pot arribar a sentir al llarg de la vida. Desborda passió però gran tendresa també.

Coneixes el moviment de Joventuts Musicals? Què en penses de la seva activitat?

Penso que associacions així són indispensables pels joves músics i per la societat en general. És un exemple d'organisme que propicia el que ja he mencionat anteriorment: d'una banda, fer més extensiva en diferents parts del territori la inclusió de la música clàssica, i de l'altra, donar a conèixer joves talents.

A banda de la teva participació a la Xarxa, quins són els teus propers reptes professionals?

Tinc diferents concerts programats de música de cambra o solo durant els propers mesos. Els que em fan una il·lusió especial són els de Japó al mes de març, on encara no he tocat mai.

Per altra banda, estic immersa en un projecte que vaig començar a dissenyar al desembre del 2016: 'Avant-guarding Mompou'. He demanat col·laboració a nou compositors de diferents parts d'Europa per tal que escriguin una obra breu de format similar al que Mompou va utilitzar per les seves Cançons i danses, partint en general també del folklore català com a matèria primera. L'estrena de tot el cicle serà al Conway Hall de Londres el juny, juntament amb les 13 Cançons i danses de F. Mompou. Estic molt contenta ja que he rebut gran suport de l'Arts Council d'Anglaterra, de l'Institut Ramon Llull, de la Fundació Mompou i de l'Instituto Cervantes. La idea és materialitzar el projecte en forma de CD a final d'any.

Un altre projecte de gran envergadura que tenim entre mans amb la violinista Lana Trotovsek és la preparació per gravar la integral de les deu Sonates per violí i piano de Beethoven.

QÜESTIONARI BREU

Un instrument (a banda del teu): Viol·loncel

Un director: Sergiu Celibidache

Un solista: Emil Gilels

Un grup de cambra: Quartet Casals

Un compositor: Johannes Brahms

Una obra musical: Dichterliebe, de Robert Schumann

Un llibre: Cartes a un jove poeta, de Rainer Maria Rilke

Una ciutat: París

Un lema o refrany: "La inspiración existe pero tiene que encontrarte trabajando" (Pablo Picasso)

Un somni: Viatjar en el temps i passar una temporada a París als anys 20, per conèixer què passava des del punt de vista artístic