Entrevista a Mikel Uskola: ‘‘Es podria dir que la meva veu va escollir per mi’’

Mikel Uskola ha fet, a la Xarxa de Músiques, un concert a Tarragona (el 23 d'octubre de 2018); i farà pròximament dos concerts més: a Moià (27 d'octubre de 2018) i a Sant Cugat del Vallès (28 d'octubre de 2018). En els concerts del 2018 interpretarà les obres de Purcell, Händel, de Falla, Turina i Albéniz. L'entrevistem per endinsar-nos en els seus pensaments.

Per què vas decidir convertir-te en contratenor?

La veritat és que no es va tractar d'una decisió conscient. Quan tenia 17 anys vaig decidir començar a rebre classes de cant, i vaig sentir-me còmode cantant. Portava anys immers en el món de la música, però el cant se'm resistia. Sentia que no era capaç de comunicar les coses que volia amb els meus coneixements limitats. De seguida que vaig rebre un parell de lliçons, Amaia Gargallo, la meva professora d'aleshores, ho va tenir molt clar: la meva veu parlada era mil vegades més conflictiva i menys potent que el meu falset. Es podria dir que la meva veu va escollir per mi.

Què sents quan estàs immers en un recital? Què et passa pel cap?

És molt difícil descriure les sensacions en un recital. Hi ha sentiments de tot tipus, entremesclats. Molts sentiments van associats a la música i al text que estic cantant, però una altra gran part són sentiments que no tenen res a veure amb les peces que interpreto. Crec que el més destacable de tot és una sensació interna de serenitat. Sento una gran passió pel que faig, i quan surto a l'escenari acompanyat de la meva pianista, realment tinc la sensació que és el lloc al qual pertanyo, que estic en el meu element.

Què prefereixes: la música de cambra o les produccions operístiques?

És difícil respondre a aquesta pregunta. Ambdós formats tenen els seus punts forts. La música de cambra és molt més intimista: la relació amb els altres membres de l'agrupació pot arribar a ser quasi màgica, i el públic capta aquesta connexió de forma instantània. També permet arribar a un públic molt més ampli i estendre la majoria de programes a tot tipus de sales, des d'auditoris fins a claustres. L'òpera, per altra banda, és un format molt més social. Es forgen grans amistats amb altres membres del repartiment, i moltes vegades la responsabilitat de cada membre del repartiment és menor. Si un dia estàs una mica més fluix, un company pot donar-te un cop de mà i ajudar-te a arreglar l'assumpte. El component dramàtic de les òperes fa que l'experiència també sigui molt més rica i complexa. Finalment, l'òpera és la prova definitiva per a qualsevol cantant clàssic. I, per suposat, cantar en un teatre acompanyat per una orquestra és un veritable luxe.

Formes part de la Xarxa com a guardonat amb el 2n premi en el Concurs Permanent de Joves Intèrprets de Joventuts Musicals d'Espanya. Quina importància creus que tenen els concursos en la carrera d'un jove músic? 

Respecte d'això no puc dir gaire res. El Concurs Permanent ha estat el primer concurs en el qual he participat, així que encara em queda veure quines en seran les conseqüències. De totes maneres, la meva percepció és que els concursos són l'aparador dels joves músics. Pots ser el millor pianista del món, però si només t'escolta tocar la teva família, per exemple, és pràcticament impossible que arribis a tenir una carrera exitosa com a pianista. Molts agents, per exemple, solen anar a les rondes finals de diferents concursos per tal de fitxar nous músics. A nivell personal, és molt gratificant veure que tota la feina i sacrificis realitzats finalment donen els seus fruits i són reconeguts.

Coneixes el moviment de Joventuts Musicals? Què en penses, de la seva activitat?
Crec que la funció de Joventuts Musicals és de primera importància. És bàsic programar intèrprets menys coneguts o emergents i oferir alternatives. Hi ha moltes facetes del circuit clàssic que poden ser millorades, i Joventuts Musicals no dubta a l'hora d'innovar.

Parla'ns de les obres que interpretaràs en els concerts de la Xarxa. Per què les has escollit?

Les obres que he seleccionat representen dos mons que han estat clau en la meva formació com a cantant. Les cançons de Purcell i les àries de Händel són el pa i vi de qualsevol contratenor, mentre que la música de compositors com Turina o Falla són bastant més inusuals per a algú de la meva corda. És curiós que gran part de la música espanyola, com que té orígens en la música popular, utilitza recursos molt barrocs, però sobre una línia de cant més romàntica.

Per un altre costat, cantar en la teva llengua materna és un veritable privilegi, i la connexió amb el text és instantània. És una temptació massa gran com per no sucumbir-hi!

A banda de la teva participació a la Xarxa, quins són els teus propers reptes professionals?

La veritat és que la meva participació en aquesta gira té lloc al final d'uns mesos extremadament atrafegats, així que després d'aquests concerts em centraré principalment en acabar els meus estudis a Londres i participar en alguns concursos, probablement especialitzats en repertori barroc. També estic a l'espera de confirmació de diversos projectes a partir de Setmana Santa de 2019.

QÜESTIONARI BREU

Un instrument (a part del teu):  Piano

Un director: Bernard Haitink

Un solista: Renée Fleming

Un grup de cambra: The sixteen

Un compositor: Richard Strauss

Una obra musical: La Bohème, de Puccini

Un llibre: La utilitat de l'inútil, de Nuccio Ordine

Una ciudad: Lucerna

Un lema o refrany: "El cor té raons que la raó no comprèn" (Blaise Pascal)

Un somni: Viure de la meva veu