Entrevista amb Miquel Muñiz, violí

“M’agrada entendre’m amb gent de tot el món fent música”

Nascut a Riudarenes (La Selva, Girona) el 2001, però establert des de la infantesa a Calonge (Baix Empordà), Miquel Muniz ha crescut rodejat de música. Va començar de petit a estudiar piano amb la seva mare i encuriosit pel violí del seu pare, integrant del grup folklòric mallorquí S’Estol de Gerricó, va compaginar les tecles amb l’arc, fins que es va enamorar de l’oboè i va cursar el grau professional d’aquest instrument. Finalment, la balança es va decantar pel violí quan als 14 anys va conèixer Corrado Bolsi, amb qui va estudiar el grau superior al Conservatori Superior de Música del Liceu becat per la Fundació Ferrer-Salat. Actualment, està acabant un màster a l’Haute École de Musique de Lausanne (Suïssa) becat per la Fundació La Caixa. Miquel Muniz és el guanyador de la 96a convocatòria del Concurs de Joventuts Musicals d’Espanya corresponent a la modalitat de corda-arc.

JOVENTUTS MUSICALS: Què et va atraure del violí per triar estudiar aquest instrument?

MIQUEL MUNIZ: A casa hi havia un violí que tocava el meu pare i a mi em cridava molt l’atenció. Vaig començar a fer classes de violí mentre estudiava el piano amb la meva mare. Als 12 anys vaig començar a estudiar oboè, però continuava tocant el violí. Als 14 anys vaig conèixer Corrado Bolsi, que es va oferir a fer-me classes. Anava un cop al mes a Barcelona perquè em donés classes i, finalment, gràcies a ell, vaig triar el violí. Ell va ser la meva inspiració. Em vaig enamorar del so del violí. A mi l’oboè m’agrada molt i, d’entrada, volia ser oboista, però sí que noto que amb el violí em puc expresar millor, que encaixa mes amb la meva personalitat. Té un repertori tan gran, que no em vull perdre res. També vaig tocar la tenora en una cobla.

De quina manera tocar molts instruments t’ajuda en l’aprenentatge del violí?

El piano, que és un instrument polifònic, m’ha ajudat molt a entendre l’harmonia i el moviment de les veus. L’oboè em va molt bé pel fraseig. I quan toques en un grup, el bagatge de tocar altres instruments t’ajuda a crear sonoritats més compactes. I la tenora, el repertori de la qual és la música tradicional, també m’ajuda. perquè és una música que connecta amb les arrels i emocions més profundes. Amb la música clàssica augmenta la complexitat, però la comunicació i l'emotivitat han de continuar sent-hi.

Has cursat els estudis de música a Catalunya i estàs ampliant la teva formació a Suïssa. Què t’està aportant estudiar fora?

Actualment curso el segon any del màster a l’Haute École de Musique de Lausanne. Estic molt content amb el conservatori, amb la professora, amb l’ambient. És un conservatori molt internacional i es pot aprendre molt. La gent arriba molt preparada i es pot aprendre molt de les diferents maneres d’entendre i de fer. I estar fora de la teva zona de confort ajuda molt a créixer, no únicament com a músic sinó també com a persona.

Vas guanyar un concurs de Joventuts Musicals Espanya. Quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?

Els concursos són oportunitats. Per a mi, els concursos són una meta per a superar-me, per millorar, per posar-me fites, per créixer com a músic, a més, toques davant del públic, que per un jove no és fàcil. I si et premien, tens més oportunitats per fer concerts i gires, que és el que m’ha passat a mi guanyant el concurs de Joventuts Musicals d’Espanya.

En la gira de concerts que fas en el marc de la Xarxa de Músiques, estrenaràs una obra del compositor resident d’aquesta temporada, Octavi Rumbau en un programa que inclou sonates de Schumann i Fauré. Pots parlar-nos d’aquest programa?

Començaré el concert amb la Sonata per a violí i piano núm. 2 en Re menor, Op. 121, de Robert Schumann, una obra molt densa, musicalment i harmònicament, molt rica i interessant i amb molts contrastos. Penso que està bé tenir una obra d’unió entre les dues grans sonates i aquesta obra és la de l’Octavi Rumbau, Stealing Time C. És una peça curta, sonorament atractiva, perquè hi ha molts harmònics. Funciona molt bé de pont entre una sonata molt densa, com la de Schumann, per passar cap a la lluminositat de la Sonata per a violí i piano núm. 1 en La major, Op. 13 de Gabriel Fauré, una obra preciosa, tímbricament molt rica i que permet expressar moltes petites emocions. L’obra de Rumbau, és tímbricament ideal per estar entre la sonata de Schumann i la de Fauré. És un programa força diferent respecte al que vaig fer la temporada passada en el marc de la Red de Músicas, i és un repte per a mi. La sonata de Schumann l’he interpretada, però la de Fauré és la primera vegada que la toco en públic.

En quin tipus de repertori et trobes més a gust?

Actualment, el repertori que més m’agrada és el del segle XX, que és molt ric i hi ha compositors que es toquen poc. En especial, m’agraden els nacionalismes, per la seva relació amb les músiques populars. M’agrada molt Karol Szymanowski, Serguei Prokófiev, Béla Bartók, Manuel de Falla, Rebecca Clarke, Enric Granados, Edvard Grieg... També m’agrada molt el Barroc, però això ho deixo pel futur, en què m’agradaria poder-me especialitzar en música antiga.

Què significa per a tu el moviment de Joventuts Musicals?

Oportunitats. És una gran sort pels joves que existeixi aquest moviment, perquè no tenim gaires oportunitats de tocar em  públic, per compartir la música, i és important tenir l’oportunitat de reafirmar-te com a músic, com a artista, de fer el que t’agrada i compartir-ho. Celebro que a Catalunya hi hagi tantes associacions de Joventuts Musicals.

Quins projectes futurs tens?

Fer proves d’accés a conservatoris, inicialment dels Estats Units, i també a Europa, per continuar creixent com a músic i com a persona. Actualment, no tinc la idea de tornar a Catalunya. Els Estats Units m’atrauen molt, perquè són un món diferent respecte a Europeu, que ja l’he conegut una mica. A Europa sempre hi puc tornar, perquè és a casa, però penso que és el moment de tenir una experiència diferent que pot ser molt enriquidora per a mi. I als Estats Units hi ha grans referents per a mi que m’agradaria poder conèixer i estudiar amb ells. També m'estic preparant per presentar-me a grans concursos. I vull continuar treballant amb el trio que tinc, amb la violoncel·lista Mariona Camats i el pianista Eudald Buch. M’agrada molt la música de cambra. I tinc moltes idees que vull portar a terme de fer coses combinant diferents arts i disciplines.  

Què t’agrada més de ser músic?

El que més m’agrada més de ser músic és conèixer gent de tot el món i entendre’m amb ells fent música.

Qui és el teu referent musical?

Pau Casals és el meu gran referent. Però m’agrada molt també el violoncel·lista Yo-Yo Ma; els violinistes Itzhak Perlmann, Janine Jansen, Augustin Hadelich, Vilde Frang i Midori Goto; i la mezzosoprano Cecilia Bartoli.