Miquel Muniz estrena a Moià ‘Stealing Time C’ d’Octavi Rumbau, compositor resident de la Xarxa de Músiques

El violinista Miquel Muniz (Riudarenes, La Selva, 2001) acompanyat al piano per Lluís Rodríguez estrena aquest dissabte 26 de novembre a l’Auditori de Sant Josep de Moià Stealing Time C, obra d’Octavi Rumbau, guanyador del XXXVIII Premi Reina Sofia de Composició Musical 2020, que atorga la Fundació de Música Ferrer Salat, i compositor resident de la Xarxa de Músiques 2022-2023.

A més de l'obra estrena, en el concert organitzat per Joventuts Musicals de Moià, Miquel Muniz i Lluís Rodríguez interpretaran també Stealing Time C en els concerts de la Xarxa de Músiques que oferirà al Teatre Metropol de Tarragona el 29 de novembre i a l’Escola Municipal de Musica de Sant Boi de Llobregat el 30 de novembre. L’obra d’Octavi Rumbau està inclosa en un programa que sota el títol Grans obres per a violí i piano i inclou també la Sonata per a violí i piano núm. 2 en Re menor, Op. 121 de Robert Schumann i la Sonata per a violí i piano núm. 1 en La major, Op. 13 de Gabriel Fauré.

Stealing time C, per a violí i piano i d’una durada aproximada de sis minuts, és la tercera peça d'un cicle anomenat Stealing Time (Robar el temps). Les dues primeres peces del cicle, Stealing Time A i B són per a percussió i electrònica i s’estrenaran, respectivament, a Porto a aquest desembre Perpinyà, en data encara a determinar. L’última, Stealing Time D, serà per un trio  de violí, violoncel i piano i s'estrenarà la pròxima primavera en el marc de la Xarxa de Músiques.

El germen que articula les obres del cicle Stealing Time es basa en l’experimentació al voltant d'una tècnica sobre la qual l’Octavi Rumbau treballa darrerament: “el cànon rítmic per tessel·lació”. “Per tal de comprendre aquest concepte abstracte, podem pensar en els mosaics dels palaus nassarites de l’Alhambra”, explica el compositor. “Els artesans que els varen realitzar, van treballar intensament en les diferents maneres de modificar certes figures geomètriques per tal que aquestes poguessin ser complementàries formant un patró: la condició indispensable era que tot l'espai havia de ser ocupat sense deixar cap forat i sense mai superposar-se les unes amb les altres. D'això se'n diu tessel·lar un pla. La simetria en la seva concepció més amplia del terme és la clau d’aquesta tècnica. En música no podem tessel·lar en dues dimensions però sí en una, la del temps”. 

Explica Rumbau que, per una banda, a Stealing time C hi ha “un piano que desplega                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                     en el temps un cànon rítmic per tessel·lació de manera molt progressiva, gairebé fractal, i en constant procés d’acceleració i disminució del tempo”. I afegeix: ”Cap a la meitat de la peça, el cànon es replega tornant d’alguna manera cap al seu origen com si es tractés d'un mirall. Per altra banda, el violí es dedica a fer proliferar un motiu al llarg de tota la peça de manera progressiva i obsessiva contraient el temps entre cada una de les seves aparicions, el silenci s’escurça fins a desaparèixer, no pas el motiu. Al contrari del piano, el tempo d’aquest motiu del violí és estable i invariable: no accelera ni alenteix. Es crea una certa paradoxa entre ambdós instruments gràcies a la contradicció de tempi i ritmes, i entre la percepció d'un temps musical lineal i un altre de circular”.

Octavi Rumbau va néixer a Barcelona el 1980. Actualment, treballa en la cerca de nous espais sonors de la interacció entre instrument i electrònica, a més d'aprofundir en la mal·leabilitat del temps musical i les seves paradoxes. Part de la música d’Octavi Rumbau explota la capacitat de presentar materials que s’autogeneren a partir d’unes premisses mínimes. Unes pautes de regularitat orgànica que acaben proliferant en forma de processos de complexitat creixent, minvant o d'estancament.

La percepció del pas del temps resulta alterada i transmutada, allunyada de la construcció teleològica, i albira la possibilitat d’un temps vertical i mal·leable. De fet, el pas del temps i l’alteració de la percepció són els dos elements centrals de la concepció musical d’Octavi Rumbau.

L'any 2021 rep el XXXVIII Premi Reina Sofía de Composició Musical. A més a més, al llarg dels últims anys ha rebut diverses distincions entre les quals el premi Concurs de Composició Frederic Mompou, el premi Concurs de Composició Dolors Calvet i Prat; el Premi "Concurso de Composición Colegio de España y del Instituto de las Artes Escénicas y de la Música" (INAEM), l'ajuda per a creadors de la Fundació Phonos i el premi Berliner Opernpreis. Durant els últims anys, ha rebut el suport de diferents institucions, entre les quals la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura espanyol.

Pianista de formació clàssica, Octavi Rumbau inicia els seus estudis de composició a Barcelona amb Enric Palomar i Agustí Charles. Més tard, es trasllada a París a l'École Normale de Musique de París amb Yoshihisa Taïra (2001/2004) i, posteriorment, al Conservatori Nacional Superior de Música i Dansa de París (CNSMDP) on obté els Premis de Composició amb Frédéric Durieux i d'Orquestració amb Denis Cohen (2007/2012). En paral·lel, realitza els cursos 1 anual d'informàtica musical de l'IRCAM.- JM Catalunya