Entrevista amb l'arpista José Antonio Domené

Foto: Sara Pintado

Has guanyat recentment el Concurs Permanent de JM. Com ho vas viure? Quins records et porta?

Fou una experiència bonica. El concurs se celebrà al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid, on jo estava estudiant, i això m’ajudà a sentir-me més com a casa. L’ambient fou bastant agradable i em permeté conèixer gent molt interessant.

Has fet ja concerts en el nostre circuit arran d'aquest premi. Com valores la projecció que et pot suposar aquesta part del premi?

Per a mi aquesta és la part més important del premi. Nosaltres som músics i hem de tocar per al públic. Sense públic no hi ha carrera possible i l’oportunitat que JJMM ens ofereix de poder realitzar gires arreu d’Espanya ens dóna una gran experiència. A més, tots els concerts solen estar bastant publicitats, amb tot el que això significa de bo.

Creus que els concursos són importants o indispensables per a la carrera d’un jove músic?

En absolut. Guanyar un concurs pot ser el resultat de mil factors que no només incumbeixen al músic: que aquell dia estiguis especialment bé, que hagis encertat amb el repertori, que hagis caigut en gràcia al jurat… La música és una carrera de fons en la qual no és manté el qui més concursos guanya sinó el qui més treballa i més resistència física i mental té. Jo m’he vist en diversos concursos en els quals no he guanyat res, però tinc molt clar que això no em fa millor o pitjor músic. Si un treballa dur per allò que vol, abans o després tindrà la seva recompensa i, el que és més important, no importa on un estigui sinó si disfruta d’allò que fa duent-t'ho a terme amb dignitat.    

Parla’ns una mica del programa que faràs a la gira i per què l’has elegit

El programa és compon de dues parts. El començo amb la Sonata per a arpa de C.Ph.E. Bach, que és l’única obra originalment escrita per a arpa per un membre de la família Bach. És una de les grans peces de repertori que abordo per primera vegada amb grandíssim respecte. A aquesta la segueix l' Ària amb variacions i rondó pastoral atribuïda a Mozart per l’arpista de la reina Victòria, John Thomas, el qual manejà un manuscrit de l’obra, avui desaparegut. És una peça preciosa i incomprensiblement molt poc interpretada. Per acabar la primera part interpretaré la Fantasia sobre l’òpera  “Lucia di Lammermoor” de G. Donizetti de l’arpista i compositor anglès Parish-Alvars, que és el màxim exponent del virtuosisme romàntic per a arpa. La segona part la integren el meravellós Impromptu-caprice de Pierné, la Sonata per a arpa de Hindemith, a la qual li tinc una especial estimació, i, per acabar, una concessió a la música espanyola amb el Viejo Zortzico de Guridi. 

Com va ser l’elecció del teu instrument?

La veritat és que mai vaig tenir en ment estudiar arpa. A casa sempre hi hagué ambient musical i per això recordo que des de ben petit jo deia que volia estudiar violí. Però, abans de fer l’elecció d’instrument, un cop vaig accedir al conservatori, a la meva mare se li acudí la idea d’anar a visitar les diferents classes a fi que veiés en directe els instruments. Quan vaig entrar a la classe d’arpa i vaig veure la professora dreta afinant l’arpa (encara tinc aquella imatge gravada) em vaig oblidar de tota la resta. Si hagués de tornar a començar, elegiria el mateix.

La teva carrera t’ha dut ja a col·laborar amb importants orquestres nacionals i internacionals. Quines diferències trobes entre les d’aquí i les de fora?

Bé, el nivell de les orquestres espanyoles és, en general, bastant alt. No diria que hi hagi tanta diferència en el nivell sinó en la manera de treballar. Fora d’Espanya es mira menys el rellotge i els horaris són molt més amplis. Jo em sento realment privilegiat d’haver pogut treballar amb orquestres tant espanyoles com estrangeres, i per això vaig prendre la decisió de fer el meu postgrau a Londres, per poder moure'm entre el Regne Unit i España.     

És fàcil, amb el teu instrument, fer una carrera de solista?

No massa. No existeixen referents en el món de l’arpa de solistes que hagin viscut solament del concertisme, a excepció feta de Nicanor Zabaleta, encara que les seves circumstàncies personals eren molt particulars. L’arpa és un instrument que, sense ser ja tan desconegut, no abunda a les sales de concert. Mentre casi qualsevol auditori o teatre té un piano, no té en canvi un arpa. Per la qual cosa programar una gira de concerts suposa tenir l’arpista transportant el seu instrument, o bé llogar un arpa, que igualment ha de ser transportada, o buscar llocs estratègics on hi hagi arpes i fer mil gestions amb particulars perquè les lloguin. Imagina com de complicat resulta a nivell d’Espanya, i extrapola-ho a una gira internacional.   

Tens algun grup de cambra estable? O prefereixes els recitals en solitari?

M’agraden les dues coses i tinc la sort de fer-les per igual. En el recital em sento més tranquil en el sentit de que estic jo a soles amb el públic, donant el millor o pitjor, allò que tu ets capaç de transmetre. Quan fas cambra no ets tu sol, sinó una part del tot, per la qual cosa representa un major repte. És sentir-te en total connexió amb la resta de músics. Això no és fàcil d’aconseguir, però, quan es dóna aquesta màgia, llavors es creen moments irrepetibles. 

T’has interessat pels orígens del teu instrument a l’antiga Grècia. Explica’ns una mica.

Això va començar com un treball d’institut. Vaig anar recopilant moltíssima informació sobre cordòfons grecs i quan me’n vaig adonar tenia tot un arxiu amb molt material, però era tot tan confús que em vaig proposar donar-li forma. No s’ha escrit massa en espanyol sobre els instruments de corda a l’Antiga Grècia i es dóna el cas que la tradició ha anat desvirtuant la nomenclatura dels instruments grecs per l’assimilació llatina i les diferents traduccions a les llengües europees, i per tant, bàsicament, el meu llibre El arpa en la Antigua Grecia, intenta reconstruir la nomenclatura, l’estètica i l’aparició dels diferents instruments de corda en la literatura i iconografia grega. Quan vaig arribar com a estudiant a la càtedra de María Rosa Calvo-Manzano al conservatori de Madrid, ella s’oferí per a revisar-lo i editar-lo a Ediciones ARLU.

Quins són els teus pròxims compromisos professionals?

Els meus compromisos d’aquí a finals d’any són: una gira de concerts de flauta i arpa, amb el flautista Mariano Bas, per a la segona quinzena d’octubre; l’estrena d’una obra per a arpa de la compositora barcelonesa Raquel García, que serà a la National Portrait Gallery, a principis del mes de novembre; la gira d’arpa que realitzaré per Catalunya a la primera quinzena de desembre, i just després m’incorporaré a uns assajos d’orquestra per a altres cinc concerts més, en aquest cas ja no com a solista.  

Quines t’agradaria que fossin les teves fites professionals immediates?

Doncs, de moment, estic fent l’Artist Diploma al Royal College of Music de Londres i m’agradaria poder quedar-me a viure en aquesta ciutat que tant m’agrada, però tot està encara a l’aire. De totes formes m’apassiona tocar amb orquestra i, si és d’òpera molt més. M’encantaria poder arribar a treballar, per exemple, en el Gran Teatre del Liceu. Barcelona és una gran ciutat i el Liceu un dels teatres més reputats del món.