Entrevista a MERCÈ BRUGUERA, mezzosoprano

"La música és un eix històric on tot es retroalimenta de l’anterior”

Mercè Bruguera somniava en ser violinista mentre des dels 5 anys cantava al cor del col·legi. Quan es va voler dedicar a la música no va passar la prova per entrar a estudiar violí a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i, en canvi, la van admetre per estudiar cant. Inicialment, va pensar que es traïa a ella mateixa perquè tot i no haver estudiat mai cant li resultava molt fàcil cantar, però a poc a poc va aprendre a estimar el cant i a ell està començant a dedicar-li la vida instal·lada a Londres, on va continuar la seva formació fa vuit anys. Ara, la criden per cantar tant al Regne Unit com a Espanya.

JOVENTUTS MUSICALS: Què et va atraure del cant per voler dedicar-te a ser cantant?

MERCÈ BRUGUERA: Vaig estudiar a l’escola IPSI de Barcelona que té el Cor Vivaldi on hi vaig cantar. A la meva mare sempre li ha agrat la música i a casa hi havia un piano, però la meva mare no volia que toques el piano, perquè deia que era un instrument molt solitari. Sí que em va apuntar a la coral de l’escola, que té diferents corals, fins que vaig entrar després d’una audició al Cor Vivaldi. Però el meu interès musical era el violí. I quan vaig entra a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) no vaig aprovar les proves d’accés de violí, però sí les de cant, la qual cosa va ser una decepció per a mi després de tants anys i tantes hores d’estudi del violí, que era el meu somni, en canvi, sense cap estudi previ de cant i sense conèixer el repertori, vaig aprovar les proves d’accés de cant. Per mi cantar era un camí fàcil, perquè tinc oïda absoluta i les partitures de cant em semblaven sempre molt fàcils. Però a l’ESMUC vaig anant coneixent els meus companys que estaven enamorats del cant i vaig buscar què li trobaven per estar tan enamorats. Va ser un canvi radical d’esquema, que va acabar sent interessant.

Vas començar a estudiar a Catalunya i vas completar la teva formació a l’estranger, en el teu cas al Regne Unit. Què t’ha aportat estudiar fora?

A l’Escola Superior de Música de Catalunya vaig fer primer i segon, després vaig marxar a Londres.  Quan surts fora el món es veu d’una altra manera i com quan vaig marxar ja em coneixien, m’han continuat cridant i treballo tant a Catalunya com al Regne Unit. Fa vuit anys que visc a Londres, pero per la feina tant és viure a Catalunya com a Londres. He obert un nou mercat de treball que és el britànic i penso que hi surto guanyant.

Cantes sovint oratori, però també has cantat alguna cosa d’òpera. On et trobes més a gust?

M’agrada més l’oratori, potser pels anys que vaig estar cantant als cors. Ho trobo més meu, la manera com la música i el text van de bracet m’agrada més. L’òpera no és el gènere que més m’entusiasmi. Ho puc fer perfectament i cada cop m’agrada més, però sobretot les òperes del barroc o les contemporànies. No s’ha de defugir del que s’està escrivint ara, perquè hi ha gent que ho fa molt bé. I perquè això també ho ha de fer algú i per la sort de tenir oïda absoluta tinc les capacitats per fer-ho. I crec que puc aportar alguna cosa. Però l’òpera no és un gènere que me’l senti meu com si passa amb l’oratori. A més, és un gènere que va molt bé pels que comencen. Aprendre a cantar fent lied i oratori dona unes bases tècniques sense un gran esforç vocal, que sí que necessita l’òpera. Una bona base d’oratori i lied ha de ser molt útil per qualsevol cantant.

Cantes sovint música antiga, però en el programa que presentes en els concert de la gira a la Xarxa de Músiques, hi ha música de la segona meitat del segle XIX i del segle XX.

La música és un eix històric on tot es retroalimenta de l’anterior. A la música contemporània també hi ha elements clàssics i les peces que he triat, no ho he fet perquè vinguin d’un estil clàssic sinó perquè són elements quotidians, del dia a dia. La música acompanya en aquest context diari i tot i tenir molta experiència en música antiga es pot fer de tot perquè tot surt d’allà mateix.

Però l’estil no

L’estil sí que és diferent, evidentment, però això no implica un canvi vocal. Potser tens una llibertat d’estil més definit per la música antiga i la llibertat és més àmplia en un estil contemporani.

Pots parlar-nos del programa que faràs en els concerts de la gira de la Xarxa de Músiques, que es titula Històries d’infància?

Dedicar un programa de concert als nens i el seu entorn, que són els pares, és un programa que obre la porta a aquest món que potser ja ens queda lluny, però que penso que no s’ha de perdre. Aquest repertori no el volia fer sense tenir clar qui m’acompanyaria, que és la meva companya Teodora Oprisor.

Cantes tant com a solista com formant part de cor. Què t’aporta aquesta dualitat?

Una mica ser a casa. Jo vaig sortir d’una formació coral. Bona part de la meva base expressiva musical prové del món coral i ara em moc entre el bo i millor del món coral. El desembre passat estava treballant amb el Monteverdi Choir i érem quatre cantants per veu, dels quals una era la solista, això és gairebé cantar com a solista. I quan treballes davant d’un director amb el qual tens temps per treballar és com rebre una classe magistral per continuar buscant els detalls en el text. Penso que tant hi fa cantar com a solista o fer-ho en un cor, no hi ha cap problema d’aprendre sentint altres veus, altres personalitats. En el fons és com una òpera entre nosaltres. Tot contribueix en el teu viatge musical.

L’estiu passat vas participar en l’estrena de la Missa Custoditus ab ira mundi de Ramon Humet. Estrenes sovint noves obres?

Sí. Treballo amb un grup a Alemanya que sempre estrenen obres. I amb cor O vos Omnes, a més de la Missa de l’Humet també he estrenat una obra de Joan Magrané. Amb aquest grup a Alemanya he fet coses força extremes, com tocar una percussió alhora que canto o fer sorolls.

Què significa per tu el moviment de Joventuts Musicals?

Joventuts Musicals és una xarxa, una teranyina, un teixit que promou la música ajudant els joves i promovent que hi hagi més música a més llocs.

Què t’agrada més de ser cantant?

Crec que la possibilitat de fer el que vulguis i si ho defenses musicalment i actoralment és vàlid. Tot i que estigui establert, crec que el cant té més creativitat que un instrument, aquesta és la sensació que tinc.

Quins projectes futurs tens?

Fins a meitat de febrer tinc un projecte amb el Jordi Savall. Després els concerts de la Xarxa de Músiques, a mitjan març canto el Rèquiem de Mozart al Cadogan Hall de Londres, l’abril interpreto cantates de Bach a Bilbao amb els London Händel Players i el maig preparo un concert sobre la compositora del classicisme Mariana Martínez  pel festival Espurnes Barroques amb el grup Anacronía.

Pots viure ja de la música?

Sí.

Quins són els teus referents musicals.

M’agrada molt el director John Eliot Gardiner i les mezzosopranos Sarah Connolly i Joyce DiDonato.