Entrevista amb Pau Codina

Fa poc has estat elegit per Catalunya Música per representar el nostre pais al concurs New Talent de la Unió Europea de Radiodifusió. ¿Com vas viure l’experiència? Quins records et porta?

 Va ser una experiència una mica estressant, però en general molt positiva. Recordo haver quedat content de com vaig tocar. Crec que és important quan toques en un concurs, o en qualsevol concert, poder veure les coses que han anat bé i les que podrien haver anat millor. Has d’aprendre a ser constructiu, per poder treure profit de qualsevol situació i sortir-ne “millorat”.  

 Ceus que els concursos són importants o indispensables per a la carrera d’un jove músic?

 Crec que el fet de guanyar un concurs internacional de prestigi no et garanteix una carrera fantàstica, però si és evident que és un dels camins més profitosos per a un jove músic i et pot obrir moltes portes i donar-te oportunitats. Després les has de saber utilitzar suposo...

 Bona part de la teva formació ha estat a Londres. Creus que és encara imprescindible sortir fora de Catalunya a perfeccionar estudis? Què t’ha aportat de nou?

 Suposo que cada vegada menys. No m’agrada generalitzar, però en general crec que és positiu sortir del país (estiguis on estiguis) conèixer gent de diferents llocs amb diferents objectius i veure el panorama musical amb una mica de perspectiva. Potser abans era molt més evident la diferencia de nivell que es podia trobar, però jo crec que cada vegada menys. És més, jo diria que a Catalunya i Espanya en general hi ha molt de talent, som gent amb caràcter i amb força, i crec que és una qüestió de tradició i de sistema cultural... Londres per exemple és una ciutat per on hi passa tothom, és en certa manera un dels eixos culturals d’Europa, i per a mi ha estat molt positiu adonar-me que per aconseguir coses s’ha de treballar molt i de que hi ha molta gent fent moltes coses molt ben fetes per tot arreu. És bo tenir aquesta perspectiva.

 Qui són els mestres que creus que han marcat més la teva carrera?

 L’Eulàlia Subirà, la meva primera professora i la Louise Hopkins amb qui he estat estudiant la majoria d’aquests anys a Londres.

 Com va ser l’elecció del teu instrument?                   

 Ho van decidir els papes... En part perquè coneixien a l’Eulàlia i van veure que en certa manera és més important començar a estudiar amb un bon professor, que no l’ instrument que es tria. Es veu que quan era molt petit em van regalar un violí, però jo l’agafava entre les cames com si fos un violoncel. No sé si això va donar cap pista.. I a més a més, no cal dir que el violoncel és el millor instrument de tots! No ho vaig decidir jo, però no m’he queixat mai.

 Quin és el teu compositor preferit?

 Molts de diferents! La resposta típica que queda bé és “el compositor que estigui estudiant en cada moment”... però m’arriscaré una mica i diré J.Brahms i J.S.Bach.

 Un director?

 De directors no hi entenc gaire... M’agrada molt Leonard Bernstein, potser més per la seva personalitat que per com dirigeix. És un personatge molt apassionat i que a mi m’inspira molt. També m’agrada molt veure’l en entrevistes i reportatges, sap parlar molt bé i sempre té coses interessants per dir sobre qualsevol peça o compositor. Recomanaria els dvds amb l’obra simfònica de Brahms, amb la Philharmonica de Viena.

 Un instrumentista?

 També és difícil dir-ne només un... A mi el violoncel·lista Daniil Shafran no em cansa mai, és un poeta, un gran músic que parla a través de l’instrument. També és un d’aquests músics que s’ha quedat una mica sota l’ombra de Rostropovich, jo crec que injustament. Recomanaria tothom que busqués algun cd, o que el busqués a youtube! Sobretot, peces curtes, bisos etc.. Ho recomano molt!

 Un grup de cambra?

 El quartet Alban Berg. Aquest no cal que el justifiqui!

 La teva carrera t’ha dut ja a actuar a importants festivals internacionals d’arreu d’Europa. Ha estat molt difícil, aquest camí?

 Sempre he tingut molt de suport de la família, dels amics i dels meus professors. La veritat és que sempre m’ha anat tot força bé, i tot i que he estudiat bastant i des que era petitet, tot ha anat tirant sol en certa manera... Ara que em faig “gran” començo a veure que les veritables dificultats són prendre decisions i saber triar el camí adequat. Tenir clar que és el que vols fer i com ho vols fer... Ara és quan es posa difícil.

 Formes part d’algun grup de cambra de forma estable? Com veus l’apartat de la música de cambra? Necessari, complementari, difícil?

 Formo part d’un sextet de corda amb el qual hem anat fent coses aquí a Londres. Un sextet no requereix el mateix nivell de disciplina que un quartet i això ens ha permès poder anar fent el que ha anat sortint sense uns horaris d’assaig fixes. També formo part d’un octet de violoncels, amb el qual estem fent sobretot música contemporània. Varem tocar a St.Martin in the Fields i el Purcell Room de Londres i varem tenir molt bones crítiques del Times, el Daily Telegraph, BBC Magazine etc..

 Crec que saber tocar en un grup de cambra és molt important. Per mi tocar amb un grup de gent amb qui t’avens personalment i musicalment és una de les experiències més enriquidores que pots tenir en el món de la música. La importància que cadascú l’hi dona és una qüestió de prioritats personals.

 Parla’ns una mica del programa que faràs a la gira i per què l’has elegit

 Fer un recital de violoncel sol és difícil, ja que no estem acostumats a fer-ho. Un pianista toca sol sovint però nosaltres no... Així doncs em va semblar que això seria una molt bona oportunitat per guanyar experiència, em va semblar que seria un bon repte.

 Amb les seves Suites per a Violoncel sol, Bach va crear unes de les obres més importants i més complertes per a l’instrument, quan tot just l’acabaven d’inventar! Ens hem acostumat a sentir Bach, i sovint no ens donem compte de l’originalitat i la genialitat d’aquest compositor. Jo crec que la màgia d’aquestes Suites es troba en el fet que la música es completa a si mateixa a través  del contrapunt i d’harmonies que no sonen! Bach insinua tant o més musica que la que escriu de manera que el que escolta completa la música dins la seva imaginació... És per aquesta raó que aquesta música es pot expressar de tantes maneres i pot significar tantes coses diferents. En certa manera aquesta música és de la més completa que hi ha, peel fet que Bach va saber el que no calia completar... No sé si m’explico...

 Després també és curiós que fins que Pau Casals no va redescobrir les Suites, gairebé no es va escriure música per a violoncel sol. En certa manera hi ha una connexió entre tota la música per a violoncel sol del segle XX i les Suites de Bach. I per això sempre queda bé ajuntar-ho en un programa. La sonata de Cassadó s’ha convertit en una obra de les més conegudes del repertori, és una obra de virtuosisme, que té un caràcter i un color molt personals. També trobem una altra connexió amb Pau Casals ja que Cassadó va ser el seu alumne.

 Un amic meu em va explicar que va tocar la Sonata de G.Crumb, en una masterclass que feia el compositor sobre les seves obres... Hi ha una anècdota divertida, i és que l’única cosa que l’hi va dir va ser que podia fer el que l’hi donés la gana. Que ell estava fart ja d’aquesta obra, que era de les més tocades i gravades de totes les que havia escrit! És una obra de joventut, i des d’aleshores G.Crumb ha desenvolupat un estil i una filosofia molt diferents del que es troba en aquesta sonata. Crec que és una peça molt colorista i trepidant, que tot i el seu llenguatge cromàtic té un caràcter molt expressiu que la fa fàcil d’escoltar. No sé al Sr. Crumb, però a mi m’agrada molt!     

 Quins són els teus pròxims compromisos professionals?

 A part dels concerts de la Xarxa, tocaré en el festival de pasqua de Cervera, i en el cicle que organitza el Mas i Mas a l’Auditori amb el pianista J.E.Bagaria. També tinc unes quantes coses aquí a Londres, a més de diverses audicions, concursos etc...

 Quines t’agradaria que fossin les teves fites professionals immediates?

En aquests moments no et sabria dir cap cosa massa concreta… Vull treballar molt fort per saber afrontar les decisions difícils quan aquestes es presentin, i assegurar-me que no em tanco cap porta.