Entrevista a la violinista Ines Issel

Inés Issel Burzynska (Tarragona, 2001) es va interessar des de ben petita pel violí, l’instrument. Als 8 anys ja va començar a fer concerts en públic i a presentar-se a concursos i després d’uns anys de treballar amb la professora Eva Graubin, va estudiar a l’Escola Superior de Música Reina Sofia de Madrid amb el professor Zakhar Bron. Actualment, amplia la seva formació als Estats Units, al New England Conservatory de Boston amb la professora Miriam Fried.

JOVENTUTS MUSICALS: Què et va atraure del violí per voler dedicar-te a estudiar aquest instrument?

INÉS ISEEL BURZYNSKA: Els meus pares tots dos són músics. El meu pare és cantant, tenor i la meva mare és violinista. La meva mare a més de fer classes de música al Conservatori de Bruch de Barcelona, feia classes privades de violí els caps de setmana i jo des de petita sempre veia com feia les classes i després provava de tocar en el seu violí que era massa gran per a una nena de 3 anys. Els meus pares, però, volien que toqués el piano per fer música de cambra; tanmateix, em vaig entestar a tocar el violí i ja fa 19 anys d’això. Fa molt temps que vaig començar i el que em va atreure del violí és el seu so rodó i vellutat.

Has estudiat a Espanya i has anat també fora a completar la teva formació. Què és el que t'ha aportat estudiar fora?

Fa un any que estic als Estats Units, a Boston, al New England Conservatory i la idea és continuar estudiant allí encara dos anys més. El que m'està aportant estudiar fora és un altre estil de tocar, més lleuger, més obert, menys conservador i tradicional. Necessito explorar la meva pròpia personalitat.

Has guanyat diversos concursos. Quin paper creus que juguen els concursos en les carreres dels joves artistes?

Els concursos al final et preparen mentalment, et posen molta pressió que després a la vida real, quan tens concerts, t’ajuden a afrontar-los i a treballar de forma ràpida i més efectiva. A més, per participar en un concurs has de preparar un repertori variat i ampli que més tard et serveix en la teva carrera si et vols dedicar a ser solista. Els concursos també poden ser un trampolí que t'ajuda a projectar-te, sobretot si guanyes algun dels grans concursos, com el Queen Elizabeth de Bèlgica o el Concurs d'Indianapolis, als Estats Units, que, per comparar-ho, són com les competicions de tenis de Wimbledon o Roland Garros. En resum, els concursos tenen dos vessants, la de la preparació del concurs que t'ajuda en la teva formació, i la de promoció si passes a la final o el guanyes. Són un bon entrenament i si pots treballar amb alguna orquestra en un concurs encara millor.

T’agrada tocar amb orquestra?

A mi el que m'agrada és tocar per a la gent i m'agrada col·laborar amb altres músics i també orquestres. No contemplo tocar com a solista amb orquestra que m'acompanya. Per a mi és una col·laboració entre músics, com fer música de cambra. Ells m'escolten, jo els escolto, i al final tots fem un concert amb música i fem música junts. Si toques un concert d’orquestra sempre hi haurà més gent que fent música de cambra, però al final és el mateix, perquè les parts orquestrals són també complexes i a vegades la part orquestral té més fragments de solista que d'acompanyament dependent del repertori.

Et resulta més complex fer un concert tu sola que fer-ho amb una orquestra?

Quan toques amb una orquestra com a solista acostumes a tocar un concert que dura entre 40 o 50 minuts, però hi ha trossos on l'orquestra toca sola i et pots relaxar sense perdre la concentració. En els recitals amb piano, quan toques moltes sonates, el piano també té les seves parts de solista, però un recital de violí sol, requereix concentració màxima de principi a fi. És com una marató. Sí, resulta més difícil i has de tenir més de resistència, però és més un tema de duració i concentració que de dificultat tècnica del violí.

Practiques també la música de cambra?

Sí, he fet música de cambra amb piano i també en format de trio, quartet, quintet amb piano... qualsevol format és increïble. M’agrada molt la música de cambra perquè és una forma de comunicar-me i tocar amb gent que m’inspira. M'agrada compartir la música amb tothom i quan és amb gent talentosa, encara més.

Pots parlar-nos una mica del programa que portes en gira a la Xarxa de Músiques i que es titula Els colors del violí?

Sempre poso molta varietat d’estils en els programes de concert. I sempre començo amb Bach, i en Els colors del violí continuo amb Paganini, toco una obra contemporània de Salvador Brotons, un compositor que m'encanta, i afegeixo unes píndoles de música romàntica amb Fritz Kreisler i Eugène Ysaÿe.

Dius que sempre comences amb Bach, per què?

Perquè Bach és molt complex i, a més, el barroc és més difícil que el romanticisme, que és una forma més natural de tocar. El barroc s'assembla més a la música contemporània en el sentit que comparteix un alt grau de complexitat estructural. Interpretar-la no consisteix només a deixar-se portar per la intuïció, com sovint passa amb la música romàntica; cal una anàlisi acurada de la partitura, un estudi detallat d’harmonies i contrapunts, i un enfocament gairebé d’investigació per entendre com s’articulen les melodies i els motius. En aquest sentit, tocar barroc requereix un treball intel·lectual similar al que exigeix la música contemporània. El romanticisme al final és molt focs artificials i una melodia per enlluernar. A més, Bach en els recital és un repte, com pujar a la muntanya més alta i després, la resta, per moltes muntanyes que hi hagi sempre és més fàcil.

En el programa del concert que portes en gira inclous una obra de Salvador Brotons, quina és la teva relació amb la música contemporània?

És una relació que ha començat fa poc. En els concursos sempre acostumen a posar una obra contemporània que te la donen un parell de setmanes abans perquè la preparis. M’agrada tocar música contemporània perquè ajuda a fer més colors i em dona més llibertat d'expressió. Em va costar una mica arribar-hi. De més jove no m’agradava, deia que no l’entenia, perquè crec que no tenia tanta flexibilitat per poder-hi aportar la meva pròpia expressió interpretativa, però ara he arribat a un punt en què la gaudeixo al màxim i em dona molta llibertat de poder explorar nous sons.

Què significa per a tu el moviment de Joventuts Musicals?

Per a mi és una oportunitat per promocionar els joves músics. En la indústria de la música clàssica és molt difícil triomfar com a solista i Joventuts Musicals és una ajuda molt important perquè et permet aprendre a tocar en públic i saber com comunicar-te amb la gent.

Quins projectes futurs tens?

Aquest desembre i el gener tinc bona part dels concerts que faig en gira per la Xarxa de Músiques. El 13 de febrer tocaré amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) el Concert per a violí núm. 1 en Re major, Op. 19 de Prokófiev en el marc del Festival Emergents i també el 30 i 31 de maig tocaré Prokófiev, el  Concert per a violí núm. 2 en Sol menor, Op. 63 amb l’Orquestra Simfònica de Vancouver a l’estat de Washington, als Estats Units, i dirigirà Salvador Brotons. Tinc l’agenda una mica ocupada, però ho gaudeixo molt, i en especial els concerts amb orquestra que cada vegada em surten més i estic molt contenta. Però el que em fa molta il·lusió és el concert amb l’OBC perquè al final jo soc catalana, de Tarragona, i per a mi és com tocar a casa.

Què t'agrada més de ser música?

M'agrada comunicar amb la gent expressant-me a través de la música i fer sentir alguna cosa al públic. La meva satisfacció màxima és acabar el concert i veure que la gent surt emocionada i contenta.

Quins són els teus referents musicals?

Depèn de l’obra, però m’agraden molt Itzhak Perlman i Lisa Batiashvili, Gautier Capuçon…, realment depèn del repertori, tinc molts referents. També la meva professora actual al New England Conservatory de Boston, als Estats Units, Miriam Fried, de la qual estic molt contenta d'estudiar amb ella perquè és una professora excel·lent i és una de les violinistes i professores més reconegudes del món.