Entrevista a Álvaro Fernández Bravo

ÁLVARO FERNÁNDEZ-BRAVO, piano

“Com més contemporània és la música, més a gust em sento”

Nascut a Madrid el 2002, Álvaro Fernández-Bravo va tenir clar des de petit que el que més l’interessava era la música. Actualment, cursa un màster a la Universitat de Colònia (Alemanya) o ha començat a formar-se també en música antiga i a més del piano ha començat a estudiar clavicèmbal, clavicordi i baix continuo. El 2024 va guanyar el Concurs de Piano Maria Vilardell de Joventuts Musicals de Moià i va quedar segon en el concurs Primer Palau.

JOVENTUTS MUSICALS: Què et va atraure del piano per triar estudiar aquest instrument?

ÁLVARO FERNÁNDEZ-BRAVO: A la meva família no hi ha cap músic, però al meu pare li hauria agradat estudiar piano, tanmateix, no va tenir la sort que he tingut jo i el seu pare, és a dir, el meu avi, no va donar suport a aquesta idea. El meu pare ens va apuntar a mi i als meus dos germans a classes de música i només jo vaig decidir continuar estudiant música. Un dia, com els ha passat a altres músics, en un moment de la infantesa o l’adolescència escoltant música t’adones que això és la teva vida. Recordo perfectament quan va ser i com va ser. El meu primer professor de piano em va regalar un disc amb l'obra completa de Chopin, crec que me'l va regalar per la meva comunió, i recordo perfectament estar a la meva habitació tot escoltant l’enregistrament i el moment quan em vaig tombar damunt del llit ben aclaparat mentre escoltava la música. El piano era l’instrument que més escoltava de petit i no em vaig plantejar les altres opcions a l’hora de triar-lo perquè tampoc en coneixia d’altres. 

Has guanyat diversos concursos, entre els quals el Maria Vilardell de Joventuts Musicals de Moià, quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?

Juguen un paper molt important. Actualment, és gairebé l'única manera d'aconseguir concerts. La majoria dels meus companys parlen malament dels concursos, encara que després s’hi presenten, però jo en tinc una visió força positiva i segueixo els concursos internacionals perquè són una oportunitat de conèixer artistes diferents. I pels concursos cal passar-hi com una part de la professió. Per a mi han estat una ajuda perquè si no, els concerts que tinc ara no els tindria si no fos pels concursos i fer concerts és una cosa que em fa molt feliç. És veritat que hi ha maneres d'aconseguir concerts més enllà dels concursos. Es poden fer propostes, programes i estic aprenent a intentar trobar un equilibri entre totes dues fórmules.

Has estudiat a Espanya i estàs ampliant la teva formació a Alemanya. Què t'aporta estudiar fora del teu país?

M’aporta moltíssim. Alemanya és un país que ja fa molt de temps que tenia al cap per com es valora el perfil del músic. A la Universitat de Colònia on estic fent un màster, l'oferta acadèmica és espectacular. A més de piano hi estic estudiant música antiga. Rebo classes setmanals de clavecí, de clavicordi i de baix continu. Tinc accés a instruments de tota mena, a una sala d'enregistrament quan la necessitem. També es perden altres coses pel que fa a Espanya, on l'educació musical de grau mitjà funciona molt millor que a Alemanya, però a escala de màster, Alemanya ofereix unes oportunitats que jo no em podia creure quan vaig arribar.

En quin repertori et sents més a gust?

Gairebé diria que jo a gust no em sento mai en cap repertori. Tocar un instrument és complicat i sobretot tocar música d’una altra persona. Diria que com més contemporània és la música, més a gust em sento, perquè he tingut l'experiència de tocar obres de compositors vius i enviar-los un correu per preguntar-los com fer un passatge i que et contestin i et donin la seva opinió i això tocant Beethoven no passa. La notació musical és plena de signes, de símbols que poca gent es posa d'acord amb el fet que volen dir i escoltes un enregistrament en el qual l’intèrpret fa una cosa i en un altre enregistrament fa el contrari. Són tants segles de música els que hem de ser capaços de tocar que fins que tens temps d'estudiar-ho tot, passa molt de temps. Aleshores, jo diria que com més recent és el compositor, més còmode em sento perquè hi ha menys referències i ets més lliure a l'hora d'interpretar i estàs menys condicionat. A partir del segle XX tenim enregistraments dels mateixos compositors tocant la seva música i això per a mi és una font d'inspiració important perquè si pots sentir el mateix  Rakhmàninov tocant la seva música, ja tens mig camí fet.  

Toques molta música contemporània?

No tanta com m'agradaria, però sí que m'agradaria dedicar-hi més temps en el futur perquè crec que la gran responsabilitat que tenim els músics és estar en contacte amb la composició. El problema és que actualment el món dels compositors i el dels intèrprets estan separats. Antigament, no era així, l'intèrpret componia i el compositor tocava.

Pots parlar-nos del programa que interpretaràs als concerts que oferiràs en la teva gira a partir d’aquest febrer?

He triat les obres que em venia de gust tocar i que m'agraden. Interpreto la música que em sembla més atractiva, que més em diverteix, i que més m'interessa. I em venia molt de gust proposar un programa que ressaltés la faceta que crec que és més oblidada de la música clàssica, la del sentit de l'humor. La majoria dels compositors no únicament eren revolucionaris, també eren en molts casos força gamberros i bromistes i em venia de gust ressaltar això. La part central del programa és la Sonata en Do major, Hob.XVI:50, de Haydn, que és una de les sonates més gracioses i gamberres de la música clàssica. I els dos preludis de Debussy, els núm. 9 i 12, també són molt graciosos. Òbviament, no tot el programa és graciós, perquè seria pesat. L’obra que obre el programa, Six moments musicaux, D 780I de Schubert, l’he triada perquè Schubert és del meu compositor favorit. És un programa que em feia molta il·lusió i que crec que és molt interessant i atractiu.

Què significa per a tu el moviment de Joventuts Musicals?

Per a mi i per a tots els meus companys de professió suposa un alleugeriment veure que gràcies a Joventuts Musicals existeixen aquestes finestres d’oportunitats per als joves músics que vulguin professionalitzar-se i fer concerts, perquè al final el concert només s'entrena fent concerts. Estic molt agraït a Joventuts Musicals de Catalunya i a Joventuts Musicals de Moià per aquesta oportunitat de compartir un mateix programa a diferents sales. És una experiència molt necessària en la formació d'un músic.  

Quins projectes futurs tens?

De moment la meva prioritat és continuar formant-me, absorbir tota la informació possible i aprendre molt en el màster que estic fent a Colònia i veure què puc fer i què vull fer. I tocar sempre que pugui i, òbviament intentar participar en algun concurs. La de l’intèrpret és una carrera de fons i l'important és que un estigui convençut de què li agrada fer el que fa. Intentaré que si arriba la sort m'agafi preparat.

El fet que hagis començat a estudiar el clavicordi, el clavicèmbal i el fortepiano està modificant d'alguna manera la teva concepció d'interpretar les obres al piano?

Sí, claríssimament. Ara toco millor el piano. Crec que una cosa molt interessant del piano és que és un dels pocs instruments on des de petit has de tocar el mateix que toca un adult. El clavicordi, el clavicèmbal i el fortepiano són més petits i lleugers que el piano i més fàcils de tocar en el sentit que pesen menys i la tecla ofereix menys resistència. És el gran canvi de mentalitat que s’ha de fer quan toques instruments més antics, perquè el piano modern és un model únic, però quan toques instruments de tecla antics, cada dia és diferent, perquè uns té set pedals i l’altre en té només dos, et trobes un clavicèmbal que té dos teclats i un altre que només en té un, o un té més octaves que un altre. Al final això et fa valorar més la veu que tingui cada instrument i no buscar que l’instrument soni com sonava a casa.

Què t’agrada més de ser músic?

A mi ser músic realment no m'agrada, a mi el que m'agrada és la música. Des de petit vaig tenir clar que si triava qualsevol altra carrera que no fos la música seria un miserable, perquè aniria a la feina pensant en música, estaria a la feina pensant en música, i aniria a casa pensant en música. A mi m'agradava molt la música i he intentat ser músic i estar cada dia en contacte amb la música, que crec que és una manera d'invertir el temps i els dies molt entretinguda.

Quin és el teu referent o ídol musical?

Cada setmana canvien i tampoc tinc gaires referents, de fet, des de l’inici la gent que més em cridava l'atenció no eren els intèrprets que també componien o improvisaven o tocaven altres instruments. Sempre em vaig voler guiar per la gent que era capaç de fer altres coses. Això sempre va ser el que més em va inspirar. Per exemple, la pianista, organista, fortepianista i clavecinista Olga Pashchenko és una de les meves actuals referències més importants, una intèrpret que ho toca tot i tot molt bé.