Entrevista a la flautista Sofia Salazar

“Descobrir i tocar música nova és com endinsar-se en un món diferent i intrigant”

Sofía Salazar va descobrir la flauta mentre la seva mare escoltava òpera i música clàssica mentre pintava quadres. Molt inquieta de petita, la seva mare la va apuntar a classes de música i als 8 anys va entrar en el Sistema d’Orquestres de Veneçuela, on va seguir els seus estudis musicals i de flauta. Als 18 anys es va traslladar de la seva Veneçuela natal a Espanya per estudiar a l’Escola Superior de Música Reina Sofia. El 2021 va guanyar el primer premi del Concurs de Vent de Joventuts Musicals d’Espanya.

Què et va atraure de la flauta per a triar estudiar aquest instrument?

Des de petita la meva mare em va inculcar l'amor per la música i l'art. Ella sempre ha estat molt melòmana, i recordo que pintava quadres escoltant música clàssica o òperes en un canal de la televisió, on vaig sentir per primera vegada una flauta en una orquestra. Sempre vaig ser una nena molt inquieta, per la qual cosa la meva mare em mantenia sempre ocupada i em va inscriure en una escola de música. Quan em van preguntar quin instrument volia tocar, vaig dir la flauta, així va ser com vaig iniciar-me en el llenguatge musical i després més en la flauta, que em va atrapar des del primer moment.

Vas començar la teva formació musical en el Sistema d'Orquestres de Veneçuela, com recordes aquella experiència?

Ho recordo com una època molt bonica i enriquidora. És una manera de començar en la música diferent del model europeu, on aprens les coses més bàsiques dins de l'orquestra. Per exemple, recordo el meu primer assaig en l'orquestra infantil, tenia 8 o 9 anys, i el primer que vam fer va ser tocar junts l'escala de Do Major. A mesura que avances i et vas anant fent gran, passes de l’orquestra infantil a la juvenil i de la juvenil a l’orquestra simfònica estatal. També vaig tenir la gran fortuna de formar part de l'Orquestra Infantil Nacional de Veneçuela, que estava integrada per nens de fins a 13 anys de tot el país. Abordàvem repertoris ambiciosos, com la Simfonia núm. 1 de Mahler, la Simfonia núm. 10 de Xostakòvitx, la Simfonia núm. 4 de Txaikovski, sense oblidar mai els compositors llatinoamericans, que sempre eren presents amb obres com Danzón núm. 2 d’Arturo Márquez, Margariteña d'Innocente Carreño o Huapango de José Pablo Moncayo. Fèiem trobades cada cert temps i recordo que el més important era fer música de sol a sol. A més, estàvem acompanyats dels millors professionals de Veneçuela, i hi havia un ambient familiar. Passàvem tant de temps junts que encara avui continuo conservant amistats d'aquella època. Al final, la meta de tot aquest projecte era tocar la suite La Estancia, l’Obertura Cubana i la Simfonia núm. 1 de Mahler en el Festival de Salzburg sota la direcció de Simon Rattle. Ho miro ara amb perspectiva i em pregunto: Com vaig aconseguir fer tot allò amb tan sols 13 anys? No ho sé, però segurament amb moltes ganes, motivació, disciplina i molt suport familiar, perquè compaginar tot allò amb el col·legi no va ser gens fàcil. Sens dubte va ser una experiència que em va marcar per a tota la vida i crec que no podia haver passat la meva infantesa en un millor ambient, ple de música i nens que tenien les mateixes ganes de fer música, aprendre i superar-se.

Has estudiat música a Veneçuela i has seguit la teva formació a Espanya, a l'Escola Superior de Música Reina Sofia, què t'ha aportat estudiar fora del teu país?

Haver vingut a estudiar a Espanya ha suposat per a mi un creixement i un canvi important en la meva vida. A Espanya he adquirit una formació musical diferent de la del Sistema d’Orquetres, que estava més enfocat al grup, a l'orquestra, una mica més massificat, en general. A l'Escola Superior de Música Reina Sofía, per contra, he tingut l'oportunitat de treballar més l’aspecte personal, el detall, la part de solista. A més, a l'escola he estat acollida pels millors mestres possibles, com són Jacques Zoon i Salvador Martínez Tos. Tots dos m’han ensenyat una manera nova de tocar la flauta, i la bellesa dels petits detalls, aquests que realment marquen la diferència. Aquesta experiència m’ha fet créixer. Vaig arribar a Espanya amb 18 anys i vaig haver de madurar molt ràpidament i valer-me per mi mateixa. Per sort, he tingut moltes ajudes econòmiques en forma de beques. Però les ajudes més importants han estat les dels amics que es van creuar en el meu camí i que són com una extensió més de la meva família.

Quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics?

Si ens circumscrivim a la flauta, juga un paper rellevant, ja que dels concursos es treuen moltes coses positives, com la preparació, que implica estar en forma, preparar un repertori extens, tenir una tècnica segura i sòlida, i tot això en si mateix ja és un aprenentatge o una cosa amb la qual et quedes després d'un concurs, més enllà del premi que es pugui guanyar. També crec que són un mitjà per a donar-te a conèixer, guanyar experiències i gaudir de la música. És crucial llançar-se a l'experiència dels concursos, però sempre amb un objectiu pedagògic més que com un aspecte competitiu.

En quin repertori et trobes més a gust?

Considero el romanticisme francès com una època de gran desenvolupament per a la flauta, per la qual cosa les grans joies del repertori per aquest instrument es troben en aquest període. Això ho converteix en el meu estil favorit i en el qual em trobo més a gust tocant.

Quina és la teva relació amb la música contemporània?

 Em vaig acostar a la música contemporània gràcies a la càtedra de composició de Fabián Panisello a l’Escola Superior de Música Reina Sofía. Gràcies a això he pogut entendre una nova manera de fer i comprendre la música, la qual cosa representa per a mi un repte molt més gran cada cop que m'enfronto a una obra nova. A l’escola he tingut l'oportunitat d'interpretar obres de grans directors i compositors de música contemporània, com Johannes Kalitzke i Peter Eötvös dins del projecte de Sinfonietta, i en la càtedra de composició he estrenat i enregistrat les composicions escrites pels meus companys de l'escola sota la direcció de Fabián Panisello. Com a intèrpret en concert, he pogut estrenar diverses obres del compositor David del Puerto o tocar amb el Plural Ensemble obres com Ma'mounia sota la batuta del compositor i llegendari oboista Heinz Holliger. Aquestes experiències m'han animat a continuar descobrint i tocant música nova, és com endinsar-se en un món diferent i intrigant.

Què significa per a tu el moviment de Joventuts Musicals?

Joventuts Musicals ha estat per a mi una gran experiència en tots els sentits. És una finestra al món professional amb una vista panoràmica molt extensa. Tenir oportunitat de presentar-te en concert en llocs tan diferents al voltant de tota Espanya és com un somni i més encara tocant el repertori que més m'agrada al costat del pianista Luis Arias, que és un gran professor i amic. Agraeixo moltíssim aquesta experiència i crec que és una oportunitat impagable per aprendre l’ofici i rodar una part del repertori més important per a flauta. Sens dubte, això m'ha generat molta confiança a l'hora de tocar i aprendre a gestionar el temps i l’energia per a poder suportar tots els viatges i els recitals, sobretot perquè és un programa molt exigent física i intel·lectualment.

Què t'agrada més de dedicar-te a la música?

Que faig el que estimo cada dia de la meva vida, que mai em canso de la música, la passió amb la qual em dedico a la meva professió, els viatges i els concerts.

Quin és el teu referent/ídol musical?

Vaig créixer escoltant a Emmanuel Pahud, tinc gairebé tot el repertori per a flauta interpretat per ell. És algú a qui puc escoltar tot el dia sense avorrir-me.