Entrevista al pianista Miguel Pascual

El pianista de Castelló Miguel Pascual va guanyar el segon Premi en el II Concurs de Piano Maria Vilardell Viñas 2025 i avui l'entrevistem en motiu del seu recital dins del Cicle de Joves Talents que fa part del premi

J. M. :  Com va ser que triessis el piano com a instrument?

Mai ningú havia sigut músic a la meua família. Quan tenia 7 anys els meus pares em van apuntar a una escola de música a Castelló, i vaig triar el piano perquè era un instrument dòcil, agradable i que lligava amb la meua sensibilitat. No vaig trigar gens en agafar-li afició.

Joventuts Musicals: El concert és fruit de la teva participació al Concurs de Piano de Moià. Com vas viure el concurs?

Miguel Pascual: Amb molta emoció, per supost. Els pianistes tenim poques oportunitats de tocar en públic, i quan ens pugem a l’escenari ho hem de donar tot. La nostra feina no admet segones oportunitats, i per això hem d’aconseguir un màxim de concentració i preparació el dia del concurs.

Quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics? 

Són una oportunitat fantàstica per donar a conèixer la nostra feina. El piano és sovint un instrument molt solitari, i és necessari que ens obliguem a ensenyar el nostre repertori a la gent. A més, l’entorn competitiu que es crea als concursos ens posa a prova i ens fa perfeccionar molt la nostra manera de tocar, crec que això és molt positiu. Jo sempre intento apuntar-me a tots els concursos que puc.

L’any passat també vas participar al Campus Musical del Moianès. Com va ser aquesta experiència?

Van ser uns dies fantàstics. Admiro molt la feina que esteu fent, esteu ensenyant als joves del Campus -que no en són pocs- a disfrutar de la música i de l’estiu, cultivant l’afició per l’instrument des de ben petits. Això té molt de mèrit perquè, al cap i a la fi, ells són les noves generacions de músics de Catalunya.

Què pots destacar del programa que oferiràs d’aquí uns dies a Moià?

Consisteix en un petit viatge per la història de la música a travès de 3 dels seus compositors més grans: Bach, Beethoven i Debussy. Serà un concert molt especial, no només pel tipus d’obres, que no es programen gaire, sinó perquè afegiré una petita explicació abans de tocar cada peça, amb la finalitat que el públic puga disfrutar més la meua interpretació. Aquesta és una peculiaritat dels meus espectacles, sempre m’agrada adreçar-me al públic amb una finalitat didàctica, crec que això apropa molt més la relació entre l’artista i la gent, que a les grans sales de concert sol ser més gelada i impersonal. Vivim una època difícil per a la música clàssica, la gent no està acostumada a escoltar música durant molt de temps seguit, i amb l’esclat de les xarxes socials cada vegada costa més mantenir l’atenció d’una manera prolongada. Per això penso que és necessari fer un vot de confiança i començar a trencar les barreres que ens separen del públic, repensant els nostres espectacles d’una manera més accessible i comunicativa.

Què significa per a tu el moviment de Joventuts Musicals?

És una associació que ajuda als joves a desenvolupar una personalitat davant el piano, oferint-los la possibilitat de presentar-se al públic gràcies a la seua xarxa d’escenaris. Crec que és una iniciativa molt bona que defensa els interessos dels músics.

Quins projectes futurs tens si acabes dedicant-te a la música?

A curt plaç m’agradaria acabar els meus estudis superiors al Liceu i cursar un màster a l’estranger, crec que sempre és bo conèixer altres cultures i saber com es viu la música en altres països. També estic cursant la carrera d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, està sent una experiència molt enriquidora perquè m’aporta noves perspectives com a intèrpret. Vull dir, d’alguna manera que desconec, saber de filosofia, literatura, història… després em fa tocar millor Mozart, Chopin, Debussy… En un futur voldria seguir fent concerts i descobrir nous repertoris, mentre ho compagino amb la meua activitat com a compositor.

Què és el que més t'agrada de ser músic? 

Per a mi hi ha dos moments molt gratificants en l’ofici del músic. El primer és quan ens pugem a l’escenari, el cor ens batega fort, hi ha molta emoció continguda i moltes ganes d’expressar el que sentim. El segon és després del concert, quan pots parlar amb la gent del públic. Aquest és potser el moment més bonic. En aquestes converses te n’adones que la teua feina ha servit humilment per a alguna cosa, que malgrat totes les guerres del món has intentat repartir un poc d’alegria entre la gent. Eixa és una de les coses més importants per a mi i que més em preocupen com a artista, fer que la gent es trobe a gust en els meus concerts, que s’ho passe bé i que puga descobrir coses que abans no coneixia. 

Quins són els teus ídols o referents musicals?

Internet és un lloc molt ampli, ple de gravacions musicals de grandíssima qualitat, però preferiria no mencionar cap pianista en concret perquè m’estaria deixant de banda altres pianistes igual de valuosos. Sí que m’agradaria esmentar a tots els mestres que m’han acompanyat durant aquests anys a Barcelona, en especial a l’Alba Ventura, al Josep Colom i a l’Antoni Besses, tots tres són l’ànima viva d’una brillant generació de pianistes de Barcelona. No només els admiro com a músics, sinó també com a mestres i com a grans persones que són. A ells els ho dec tot, i a ells m’agradaria dedicar aquest concert.