Entevista al pianista Martí Sobrado

JOVENTUTS MUSICALS: Com va ser que triessis el piano com a instrument?
MARTÍ SOBRADO: Soc fill de pares músics i des de petit he viscut envoltat d’aquest art. A casa sempre s’hi ha respirat música, i quan més o menys tenia 3 anys vaig començar a tocar el violí de la mà del meu pare. Als 5 vaig entrar a l’Escola coral de l’Orfeó Català, i és allà on al cap de poc vaig començar a rebre les meves primeres classes de piano. La tria va venir de part de la meva família, que en aquell moment van considerar que valia la pena que provés aquest instrument. Ara, agraeixo realment aquella decisió, ja que llavors el piano em va ajudar a entendre el llenguatge de la música gràcies al vast i variat repertori que té i també em va despertar l’interès per qüestions com la improvisació i la composició.
El concert és fruit de la teva participació al Concurs de piano Maria Vilardell Viñas de Moià. Com va ser aquesta experiència?
Les experiències en concursos són molt profitoses. Et posen a prova, et treuen de la teva zona de confort i t’imposen la necessitat de superació. En aquest sentit, la meva experiència al Concurs de piano Maria Vilardell Viñas em va aportar exactament això en un moment que ho necessitava, poques setmanes abans de graduar-me amb el Premi d’Honor del grau professional de piano, d’audicionar per al grau superior i de guanyar una de les beques Ferrer-Salat del Conservatori del Liceu. Gràcies a l'experiència del concurs i a d’altres que he anat vivint, he anat exigint-me més i més dia rere dia, en la cerca d’una constant millora artística i personal.
Quin paper creus que juguen els concursos en la carrera dels joves músics? N’estàs preparant algun?
Com ja he dit, els concursos tenen un fort component de superació personal que t’empeny a millorar per tal d’assolir els teus objectius, però en el panorama musical actual també juguen un paper important a l’hora de fer-te un nom als escenaris i de guanyar visibilitat. Com sempre dic, el premi més valuós d’un concurs no és ni el premi com a tal ni tan sols un diploma, són totes aquelles portes que t’obre: projecció, oportunitats de tocar en públic, contactes, reconeixement… Tot això és primordial a l’hora de construir una carrera musical, i l’única manera d’aconseguir-ho és a base d’esforç i molta dedicació. Actualment, n’estic preparant diversos de cara al curs vinent, la majoria a Espanya però també algún a l’estranger.
Què pots destacar del programa que oferiràs d’aquí uns dies a Moià?
El programa que oferiré és variat i contrastat. Consisteix en un recorregut per obres d’uns dels millors compositors del classicisme, romanticisme i segle XX. Al concert hi podreu sentir des de la magistral claredat de Haydn fins a la passió romàntica de Rakhmàninov, passant pel trencament de Prokofiev i per l’impressionisme de
Debussy. Es tracta d’un concert amb obres de primera a l’abast de tot aquell amb ganes d’escoltar i de gaudir.
Què significa per a tu el moviment de Joventuts Musicals?
Joventuts Musicals contribueix a facilitar que joves intèrprets emergents de Catalunya puguin donar un impuls inicial a la seva carrera concertística a través d’oportunitats de tocar arreu del territori. Considero que és una alegria comptar amb associacions així a prop nostre, ja que ens facilita el fet de poder mostrar la nostra feina en públic, cosa que no sempre és tan senzilla com hauria de ser.
J. M. : Quins projectes futurs tens que es puguin explicar?
A curt termini tinc molts projectes i moltes ganes de dur-los a terme. Per mencionar-ne algun, a començaments de juny faig un recital a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, a Barcelona. Durant l’estiu interpretaré el Concert per a piano núm. 1 de Beethoven a París, en el marc de l’International Music Festival de París, i també em dedicaré a preparar concursos de cara al curs vinent. Així, a partir de setembre podré treballar i polir el repertori amb el meu professor. A banda d’això, junt amb el Phonos Trio, grup del qual soc membre, mantenim també una activitat intensa. Arran d’haver guanyat el 1r premi al Concurs de música de cambra Higini Anglès, tenim programat un concert a començaments de setembre a l’Auditori Higini Anglès de Reus.
Què és el que més t'agrada de ser músic?
La música és part de la meva vida, i el fet de convertir allò amb què mantens un vincle tan pròxim en la teva professió és meravellós. Tinc la sort de no distingir entre la feina i el “fer-ho per plaer”, sense que soni massa romàntic. Per descomptat que tots tenim dies o etapes on el volum de feina es fa bola, sessions d’estudi que sembla que no portin enlloc, o actuacions que et deixen amb mal gust de boca, però totes i cada una d’aquestes experiències són part d’un camí pel qual ens toca passar, i pel que ha valgut la pena passar un cop arriben les millors: un concert del qual estàs orgullós, l’enhorabona d’un amic o familiar… En moments en què em costa valorar com d’afortunat soc de viure fent música, m’agrada recordar una frase del gran compositor Sergei Rakhmàninov: “La música és suficient per a tota una vida, però tota una vida no és suficient per a la música”.
J.M. : Quins són els teus ídols o referents musicals?
És una pregunta molt difícil de respondre perquè soc del parer d’agafar una mica d’aquí i una mica d’allà, sentir i tocar molta música i escoltar tantes opinions i versions com sigui possible. Els meus primers ídols són llavors aquells dels qui toco l’obra, compositors que han fet història, a vegades pel volum d’obra de gran qualitat que van escriure i a vegades per haver estat uns revolucionaris del moment que van viure. Si hagués de dir tres compositors que signifiquen molt per a mi esmentaria J. S. Bach, per ser el gran entre grans; L. V. Beethoven, per haver estat un trencador que no es va conformar amb els estàndards de l’època i que va marcar un abans i un després a la història de la música occidental; i S. Rakhmàninov, per la bellesa i el pianisme que tant m’enamora de les seves obres. Per descomptat que també prenc com a referents a grans intèrprets, no tots pianistes, però sí grans músics. En són tants que no m’atreviria a dir-ne cap per no deixar-me’n sense anomenar.